Blog de Noisette

Dilluns, 28 de novembre de 2005

Cinema Paradiso

Fa dos setmanes vaig vore un clàssic del cinema, Cinema Paradiso. És la típica pel.lícula que tenia pendent de vore, i em va agradar moltíssim, és una pel.lícula màgica a l'estil de la "Vita é bella" o "Amélie".




Amb l'ajuda de la banda sonora d'Ennio Morricone, Giuseppe Tornatore va conmoure a mig planeta en 1989 amb aquesta pel.lícula que va guanyar l'oscar a la millor pel.lícula estrangera.
Cinema paradiso és un homenatge a la història del cine, però també a la vida mateixa.
Conta la història d'una sala de cine d'un petit poble italià.

El protagonista, Salvatore o Totó, és un director de cine que torna al seu poble del sud d'Itàlia per la mort del seu gran amic de la infància: Alfredo, el projeccionista del cine local.
Gràcies a Alfredo, Totó va aprendre a projectar pel.lícules i el més important, va aprendre a estimar el cinema. Alfredo va ser el pare que no va tindre i no sols li va ensenyar tots els misteris del cinema, sinò els de la vida mateixa.

A través de la pel.lícula podem vore l'evolució del cine i la forma de vida d'un poble italià de meitat de segle XX.
En Cinema Paradiso es tracten molts temes com la història del cine, la censura, la falta d'afecció, la búsqueda de nous horitzonts, l'amor, l'emigració, etc.

Personalment em va plenar molt la pel.lícula perquè és molt bona per on la mires, és una obra d'art on disfrutes amb les imatges, la música, la història, el missatge, la filosofia... totes les lliçons que Alfredo li dona a Totò sobre la vida, són tan reals que ens fan reflexionar sobre la nostra vida mateixa.

Por: Neus Pla | Cinema | Comentarios (3) | Referencias (0)