Blog de Noisette

Diumenge, 01 de gener de 2006

"París no se acaba nunca"

París no se acaba nunca” és el títol de la última novel•la d’Enrique Vila Matas, que em ve perfecte per a resumir el que senc per Paris, la qual cosa explicaré a continuació.
Fa temps que volia escriure sobre aquest sentiment, però és tan contradictori, que és molt difícil explicar-ho en paraules.

Abans d’anar a viure a Paris vaig anar varies vegades de visita (1992, 1997 i 2003), encara que sempre havia tingut una gran fascinació per Grècia, tenia ben clar que devia demanar la beca erasmus a Paris per diferents motius: estudiar en una universitat prestigiosa com la Sorbona, viure en una de les ciutats més conegudes del mòn, una capital artística, havia estudiat el francés, etc.

Vaig anar amb una amiga, Susanna, i al principi va ser molt dur trobar pis (hi havia castings en els pisos per a compartir, els preus eren bestials etc.). Al final vaig trobar un pis que no estava gens malament, en el 20é districte i el compartia en un francés pijo violiniste mig autista.
Si em posara a escriure sobre totes les meues experiències en Paris no acabaria mai perquè un any allí dona per a molt.

Resumint diré que les experiències positives van ser:

-Tots els amics que vaig conéixer (en especial Maria José, Claudia, Yvonne, Sandra, Matthieu, Diego, Luis, Rubén, Seba i Guillaume), tota la diversitat de coses que vam poder fer (festes, museus, cinema, exposicions, patinar en rollers, botellons en el Sena, viatges, concerts, teatre, forums internacionals, manifestacions, descobrir la ciutat etc.)
-El plaer de passetjar (i patinar) per una ciutat tan bonica (el Sena, Montmartre, el parc Buttes Chaumont, el Marais, els parcs de Bologne i de Vincennes, el barri Llatí, el parc de Luxembourg etc.)
-Casi sense ser conscient aprendre a parlar el francès i poder expressar-te casi com en la meva pròpia llengua.
-Tota la cultura que Paris em va oferir (història, art, fotografia, teatre, cine, música, literatura, etc.)
-Gent que em van aportar bons moments i que ja no tinc apenes contacte amb ells.

Les experiències negatives:

-Compartir pis en Cyrille. No em va parlar en tot l’any, des de el principi va rebutjar tot contacte amb mi. Per què? Ni idea...però el xic era molt raret i crec que deuria haver canviat de pis.
-Moltes voltes em vaig sentir més soles que mai perquè em sentia lluny dels meus, sobretot si tenia algun problema ho vivia com el doble de fort perquè no tenia més remei que solucionar-lo jo soletes.
-La nostàlgia i trobar a faltar a la família, els amics, la vida en Espanya etc.


En general eixe va ser el meu any en Paris. Vaig fer moltes coses, vaig viatjar molt (vaig anar a Strasbourg, a Irlanda, Londres i Itàlia) i com podeu vore, la balança de la meua experiència és molt positiva.

La vida que portava allí era molt diferent a la d’ara, però em vaig acostumar, podria haver-me quedat allí i renunciar a la meua banda, a tocar en festes de moros etc. perquè en realitat no ho vaig trobar massa a faltar (exceptuant festes d’Alcoi clar). En juny tenia molt clar que no tenia gens de ganes de tornar i casi vaig tornar per obligació i no vaig poder resistir a tornar-me’n un mes més (agost-setembre).

Quan vaig tornar en setembre vaig estar un temps bastant deprimida. Si veia en la televisó imatges de Paris em posava a plorar i coses per l’estil. Tenia ben clar que el meu objectiu seria tornar a viure allí.
Damunt l’any passat vaig estar tot l’any treballant en l’oficina erasmus de la meua facultat. Tots els dies en contacte amb les universitats estrangeres, gent que venia, gent que se’n anava...
Al final vaig aconseguir una segona beca erasmus per anar a Grenoble i acabar allí la carrera en el primer semestre, i el segon anar-me’n a Paris a treballar.
A finals d’agost, a última hora vaig renunciar. Vaig pensar que acabaria la carrera aci i en febrer me’n aniria.

Però continue amb la contradicció. Fa temps que no tinc res clar. Per un costat tinc moltes ganes de tornar i per l’altre no.
Està clar que per ara no me’n puc anar (perquè entre altres motius potser no acabe la carrera fins a juny) però sempre és el mateix...i prompte hauré de començar a prendre decisions.... a voltes crec que la vida de Paris és la vida que en realitat m’agradaria viure, altres voltes pense que com ací no s’està en cap lloc o que la vida a Paris va ser ideal perquè tenia una beca i tornar allí a currar no deu de ser tan bonico...bufff....m’agradaria tindre raons de pes per a tindre clar que vull quedar-me, que vull tornar, que vull provar una altra ciutat...

Supose que les coses vindran soles, si he d’anar aniré, i si he de quedar-me em quedaré. Però la nostalgia de Paris continua....tornaré o "sempre em quedarà Paris”? o pitjor encara, tindrà raó Enrique Vila Matas? perquè cita en la seva novela: "después de vivir en París uno queda totalmente incapacitado de vivir en cualquier otro lugar, incluido Paris". Paris no s’acaba mai?

Por: Neus Pla | Descobrint el món | Comentarios (2) | Referencias (0)