Blog de Noisette

Dimecres, 11 de gener de 2006

Ils se marièrent et eurent beaucoup d'enfants

Aquesta pel·lícula de nacionalitat francesa encara no ha eixit en els cines espanyols.

L’anterior pel·lícula de l’actor, director i guionista d’Yvan Attal “Ma femme est une actrice” si que va aplegar.
Aquestes dues pel·lícules estan protagonitzades pel matrimoni (real i fictici) d’Yvan Attal i Charlotte Gaingsbourg (la filla del cèlebre cantant Serge Gaingsbourg).
Sols que en l’historia de la primera pel·lícula és casi autobiogràfica: l’experiència d’un home normal i corrent que està casat en una de les actrius més conegudes del seu país (dic casi perquè hui per hui Yvan és igual de conegut com Charlotte).

Aquesta segona pel·lícula protagonitzada per aquesta parella conta una història fictícia que després d’haver vist la pel·lícula s’adonem que “es van casar i van tindre molts fills” (la típica frase del final feliç d’un conte, per ací diríem: “se casaron, fueron felices y comieron muchas perdices”) és molt irònic perquè és una crítica al matrimoni convencional que hem conegut dels nostres pares.

Jo personalment vaig vore abans aquesta pel·lícula que la primera. Va ser curiós perquè eixa setmana (en setembre del 2004 a Paris) vam anar dos voltes al cine. Primer vam vore 5x2 de Francis Ouzon (aquesta pel·lícula si que s’ha estrenat ací) on ens parla a través de cinc escenes la història d’una parella: comença quan es divorcien i acaba quan es coneixen. Després vam vore “Ils se marièrent et eurent beaucoup d’enfants”. Les dos són grans pel·lícules però amb una visió molt pessimista del matrimoni (eixa setmana ens van convèncer de que no es casaríem mai jeje).

La pel·lícula conta la història d’un matrimoni jove amb un fill xicotet. Comença amb una escena prou curiosa: Gabrielle està soles en una discoteca i molts homes intenten dur-se-la al llit, al final sols un ho aconsegueix i quan van a sa casa s’adonem que realment és el seu marit Vincent (les tonteries que fan per a que la passió no s’acabe...).
Després veiem altres històries paral·leles dels amics de Vincent: un que està casat i que es porta a matar amb la dona i un altre solter que cada setmana té una aventura diferent però desitjaria una parella estable. Volen el que no tenen.
Al final s’adonem de que Vincent té una amant i està enamorat d’ella però també de Gabrielle que està mal perquè sospita de que l’està enganyant. Ella també té necessitat d’un canvi, d’una aventura.

Hi ha tres escenes que m’agraden moltíssim, i he de dir, que les tres estan acompanyades per unes cançons xulísimes:

La primera és un restaurant, de fons una canço, una escena vista desde varios punts de vista, varies velocitats de càmara...i tot està enfocat en un matrimoni madur que està dinant....no pareixen feliços ni tristos...es limiten a menjar i ni parlen....al final acaben, paguen, ell ajuda a la dona a posar-se l’abrigo i se’n van. És el típic matrimoni que no estan ja enamorats però tampoc estàn mal...es conformen en estar junts encara que fins la comunicació ha desaparegut, però per a que calfar-se el cap buscant una altra relació?

La segona escena (la millor) és en una tenda de Virgin dels Champs Elysées, ella es posa a escoltar cançó "Creep" de Radiohead i apareix un desconegut molt atractiu (Johny Deep) que comença a escoltar la mateixa cançó amb ella. Ell ni s’adona del que ella sent però per a ella és un moment màgic, sent una forta atracció per eixe desconegut i eixe moment li pareix especial. El temps i l’espai es paren perquè la canço i el desconegut ho omplen tot. Ell se’n va i ella el segueix i al final riuen perquè els dos van a comprar el CD que escoltaven i ahi s’acaba.

La tercera escena és la final on comprenem el que et vol dir la pel·lícula: pots estar casat amb algú i ser feliç però la fidelitat no existeix perquè sempre pots coneixer a altra gent de la qual et pots enamorar, al cap de molts anys la gent necessita buscar noves experiències, sols és viu una volta etc. Jo no se si estic d’acord en això, potser perquè tampoc sé el que és tindre una relació molt llarga amb la mateixa persona. Però bueno, la forma que s’acaba és molt original.
Per l’atzar Gabrielle es troba amb el desconegut en un pis i pugen junts en l’ascensor, de nou el temps i l’espai tornen a desaparèixer : es passen tant de temps pujant en l’ascensor que directament se’n van al sèptim cel, i si, acaben com en una mena de paraís, en el cel, amb una música paradisiaca de Henri Mancini, placentera...i ahí la película s’acaba.
Al final ella accepta de que el seu matrimoni té dos eixides: el divorci o seguir el mateix camí que el seu home.

En poder em baixaré la banda sonora perquè és una passada, compren entre altres cançons de Radio Head, The Velvet Underground o Brad Mehldau (pianista de jazz contemporani que va oferir aquest estiu a València un concert el qual no em vaig perdre).

Por: Neus Pla | Cinema | Comentarios (2) | Referencias (0)