Blog de Noisette

Dilluns, 13 de març de 2006

Some like it hot (Con faldas y lo loco)

Some like it hot (Con Faldas y a lo loco) és una de les comedies més divertides de la història del cinema. Va estar dirigida en 1959 pel meu admirat director Billy Wilder (d'ell he vist altres pel.lícules com Sabrina, Irma la dulce,El apartamento ect.). M'agrada la història perquè és una història de músics (o "músiques" millor dit).

La història és la de dos músics Joe i Jerry (Tony Curtis amb el saxo tenor i Jack Lemmon amb el contrabaix) presèncien en 1929 la "Masacre de Sant Valentín" en Chicago, feta per la mafia. Al no tindre diners per a fugir de la ciutat es disfracen de dones i ingresen en una banda de xiques, anomenant-se a partir d'ara Josephine i Daphne.
La banda es dirigeix a Florida i els dos músics s'enamoren de la cantant i ukelele, Sugar (Marilyn Monroe) i competeixen per ella i per a no ser descuberts com a homes. En Florida el millonari Osgood s'enamora de Daphne (Jerry) mentres Joe fingeix ser el millonari Osgood per a conquistar a Sugar. La mafia aplega a Miami i finalment els descobreixen.

Wilder crea una galeria de personatges inolvidables i mostra als dos músics no sols com a victimes involuntàries de l'univers femení sinò també el la forma d'actuar de de l'home a aquest.

El títol original de la pel.lícula "Some like it hot" (A alguns els agrada calent) fa referència a la música que toquen en la banda femenina i no a cap tipus de connotacions sexuals. En Espanya es va anomenar "Con faldas y a lo loco" fent refèrencia a una cançò de moda en el moment "a lo loco" i en Itàlia es va censurar el titol original canviant-lo per la famosa frase que conclueix la pel.lícula: "Nadie es perfecto".

Com a curiositat Tony Curtis va dir que Marilyn era una dona amb el cos d'una deesa i amb el cervell d'una xiqueta de quatre anys.

Per acabar posaré algunes fotos i el famosíssim diàleg del disparatat final de la pel.lícula:

Daphne i Josephine en l'estació de tren:

Viatge en tren de la banda femenina:

Osgood i Jerry en el vaixell (diàleg final):

- He hablado con mamá por teléfono, ha llorado de felicidad. Desea
que lleves su traje de novia con encajes blancos".

- Osgood, no puedo casarme con el traje de tu madre, ella y yo no
tenemos el mismo cuerpo.

- Haremos que lo arreglen.

- No lo harás!. Mira, Oswood debo decirte la verdad. No podemos casarnos.

- ¿Por qué no?

- Bueno, en realidad no soy rubia.

- No importa.

- Y además fumo. Fumo como un carretero-

- A mí no me molesta".

- Y tengo un pasado muy agitado. Desde hace tres años vivo con un
saxofonista.

- Te perdono".

- Y nunca podré tener hijos.

- Los adoptaremos.

- ¿Pero es que no me comprendes?: ¡soy un hombre!.

- "Nadie es perfecto".