Blog de Noisette

Dimecres, 29 de març de 2006

La Dama Boba

Ahir per la vesprada havia quedat en un amic, Santi, i abans de sopar em va cridar un altre amic, Salva, proposant-me anar a vore el preestreno de la Dama Boba, una pel.licula adaptada de l'obra teatral de Lope de Vega. Amb l'excepcionalitat que estaria present en la projecció el director, Manuel Iborra , i l'actriu Veronica Forqué.
Al final també se'n va vindre Santi i allí es vam trobar amb Salva i un companyer seu de treball (són profesors de la Politècnica).

Van fer una presentació de la pel.licula, Veronica Forqué no va vindre però si el director, amb el qual més tard fariem un debat.

La pel.lícula em va sorprendre molt...està molt ben feta i molt ben adaptada, cosa dificil en una adaptació d'una obra teatral del segle XVII. Al principi va ser dificil acostumar-se a un diàleg de l'época en vers, però després ja anava soles, encara que és tan poètic, amb tantes metàfores ect. que per a comprendre bé la història faria falta llegir el text o vore la pel.licula varies voltes.

L'argument està centrat en el segle XVII on dos germanes que s'evadeixen de la societat maxista de l'epoca de dos formes molt distintes. Una, a través dels llibres, i l'atra, fent-se la tonta. Però l'arribada de dos pretenents les posa en competència. La rivalitat i l'amor les farà descobrir les seues vertaderes personalitats i la més boba resultarà ser la més inteligent.

Després va haver un debat en el director, era molt tard i no hi havia molta gent, per lo tant va ser molt de prop. Van estar preguntat qüestions tècniques, curiositats, ect. i ens va estar contant que la pel.lícula havia estat gravada en la Ciutat de la LLum d'Alacant i exteriors del País Valencià com Oriola.

Per acabar vos adjunte un monòleg en vers que recita Finea (la Dama Boba) al despertar-se i descobrir que l'amor l'ha convertida en una dama inteligent:

FINEA:

¡Amor, divina invención
de conservar la belleza
de nuestra naturaleza,
o accidente o elección!
Extraños efectos son
los que de tu ciencia nacen,
pues las tinieblas deshacen,
pues hacen hablar los mudos;
pues los ingenios más rudos
sabios y discretos hacen.
No ha dos meses que vivía
a las bestias tan igual,
que aun el alma racional
parece que no tenía.
Con el animal sentía
y crecía con la planta;
la razón divina y santa
estaba eclipsada en mí,
hasta que en tus rayos vi,
a cuyo sol se levanta.
Tú desataste y rompiste
la escuridad de mi ingenio;
tú fuiste el divino genio
que me enseñaste y me diste
la luz con que me pusiste
el nuevo ser en que estoy.
Mil gracias, Amor, te doy,
pues me enseñaste tan bien,
que dicen cuantos me ven
que tan diferente soy.
A pura imaginación
de la fuerza de un deseo,
en los palacios me veo
de la divina razón.
¡Tanto la contemplación
de un bien pudo levantarme!
Ya puedes del grado honrarme,
dándome a Laurencio, Amor,
con quien pudiste mejor,
enamorada, enseñarme.